Surto del sac, és fosc, no estic del tot
segur del que farem avui, però em deixo portar pels companys. La
pujada és dura i ens fa suar de valent, la motxilla amb
l'impedimenta per a dos dies tambè hi ajuda. El Sol ens agafa a
la Pleta de Cregüeña i dóna color aquest
paisatje entre bucòlic i mineral. Més amunt. Anem pujant i ens
decidim a continuar, malgrat que el meu cos no es vol acostumar a
l'esforç, potser serà que el material d'hivern que porto, no
és adequat al calorós dia de primavera d'avui.
Arribada a la bretxa. Ens equipem i discutim sobre el material,
cada detall, corda doble o simple? etc., són coses que ens costa
posar-nos d'acord i em deixa regust d'indecisió.
En tocar les mans la roca s'acaben momentàniament els dubtes i
primer amb passos indecisos i cada cop més segurs avancem a
cavall de crestes, blocs, enfilats per plaques i encastats en
fabulosos diedres.
Pugem agulles de roca no més amples que
un puny, les grimpem i les desgrimpem, rappels inclosos.
L'essforç és dur i la motxilla amenaça amb desequilibrar-nos
contínuament. Les meves botes dobles em fan sentir com un
titella penjat pels fils del destí enmig d'aquest desert de
crestes de granet. La blancor de les neus en cega els ulls. Per
sort la set es pot dominar gràcies a la provisió d'aigua, que
carreguem tàcticament estudiada.
Amb tot, podem gaudir de l'escalada, quan aquesta és ferma i
així reconeixem que la millor tirada que hem fet és la del
diedre-xemeneia (D+), seguit dd'una placa fina de granet (BD). A
cada parada que fem els dubtes em vénen al pensament i no
frueixo del gust de l'escalada, sembla com si la meva ment
estigués absent del cos.
Continuem l'ascenció, encara que no molt difícil, si és molt
dura per la seva llargada (1.100 m de cresta) i la seva alçada
(de 2.646 m a 3.118 m). Per fi arribem a terrnys poc difícils i
tarterams varis. Però encara no arribem. Em sembla infinita
aquesta cresta, quan em dic: és fins aquí, apareix un mica més
lluny una altra punta. Ara estic sol, car els meus m´han deixat
enrera i penso que se'm fa tard i que no m'esperaran. Són
imaginacions meves i en pujar altre cop a la cresta, els veig a
dalt el cim esperant-me. El meu cansament m'impedeix d'adonar-me
que acabo d'acomplir el meu objectiu: fer el Pic d'Alba
(3.188 m) per la cresta dels Quinze Gendarmes.
Mostra del que dic és que de les fotografies que guardo no n´hi
cap de dalt del cim. Nomès penso en que és tard i que hem de
trobar un lloc per a vivaquejar.
Desgrimpem per la cresta Nord, Via Normal (PD), fins la cota
2.936 m i decidim que allí és un bon lloc per a fer-hi vivac.
Jo m'he buscat un lloc entre uns blocs i l'acondiciono per a
passar-hi la nit amb el màxim de confort possible, cosa de la
qual quedo bastant satisfet. Després de pendre unes begudes
calentes correm a introduir-nos dins els sacs, car la temperatura
baixa per moments.
Els cims semblen incendiats per la llum del Sol ponent. El veiem
desaparèixer darrera el segon gegant dels Pirineus: El Posets,
desprès lentament, molt lentament es fa fosc. El cansament
acumulat em guanya a les ganes de contemplar l'agrest i solitari
paisatge i dormo com un tronc fins les cinc de la matinada en
què quatre gotes que cauen, causen uns moments de confusió,
però finalment continuo dormint fins que el ventet que s'aixeca
i les primeres clarors ens desvetllen.
És fantastic sentir-se aquí dalt pràcticament aïllat del món
i al mateix temps unit a ell per un fil molt estret. Nosaltres
fruim d'aquest ambient unes hores i ens hi sentim units i al
mateix temps sabem que només som uns visitants passatgers,
només ens és permès de viure unes hores i després tot
restarà en silenci i l'àliga que ahir vàrem espantar a la
cresta, demà tornarà a ser la reina, junt amb els sigilosos
isards.
Les cares dels meus companys demostren una nit en vetlla i
semblen curtides pel Sol d'ahir i el fred humit d'avui. Per tant
baixem i ho fem per la vall d'Alba. Durant una
cinquantena de metres progressem amb neu fins a la cintura i
després a risc de pendre mal, fem uns quatre-cents metres
relliscant de cul per la neu. Un cop a baix penso que ha estat
sensacional. Passem pel llac d'Alba quiet i
endormiscat per les neus hivernals que el cobreixen en gran part,
travessem boscos de pins centenaris, o potser mil.lenaris? bosc
salvatge on la mà de l'home no hi ha pogut fer de les seves i
les úniques despulles que s'hi troben d'arbres, són a causa
d'inclemències de l'alçada. Per fi arribem a la civilització:
els Banys de Benasque, que trobem tancats, i al
costat del riu Esera prenem un fred bany que ens torna a la
realitat: tinc gana. Un cop motoritzats arribem a la població de
Benasque on recuperem forces per tornar a la
gran ciutat sota un sol despietat; trànsit, sorolls, calor
ofegant, fums i pudors que ens faran anhelar el cap de setmana
vinent per fugir de la salvatge ciutat i retornar a l'acollidor
desert dels cims i les crestes.
Realitzárem aquesta ascenció els dies 11 i 12 de juny de 1983
en Pep Manel Jimenez, en Albert Pueyo, en Carles Vidosa i en
Martí Riera, invertint-hi unes set hores d'escalada.
© Martí Riera Blanc (text i fotos)