Expedició al Pic Lenin 7.134 mts, Pamir 1985

Dossier Preparació Cronica Fitxa tècnica Material Audiovisual

Dossier de l'Expedició

SITUACIÓ

L'expedició es centra a la regió del Pamir, en territori de l'U.R.S.S., i fronterer amb la Xina i l'Afganistà. Mès concretament a la serralada del Transalai, que comprèn cims entre 4.500 a 7.500 metres d'alçaria.

Aquesta serralada, situada a l'Assia, és confluència de grans plegaments muntanyencs com son els de l'Hindu-Kush, Karakorum i el Thien-Shan, tots pertanyents a l'Himalaia.

OBJECTIU

L'expedició es desenvoluparà durant els mesos de Juliol i Agost de 1985. el Camp Base està situat a la Vall del Alai, a uns 3.500 metres. L'objectiu principal és assolir el Pic Lenin, de una alçada de 7.134 mts. (el tercer de l'URSS), amb esquis de muntanya i efectuar-ne el descens. L'itinerari previst, seguirà el vessant Nord i l'aresta Est del cim, assolit per una expedició soviètica a l'any 1934.

L'expedició es complementa amb diverses ascencions per cims de la zona, en estil alpí, tots d'alçades que superen els 5.000 mts.

L'interés de l'expedició és la de realitzar l'ascenció i posterior descens, amb esquis de muntanya, tècnica poc freqüent en aquesta regió. No tenim notícies que fins l'actualitat s'hagi realitzat dita ascenció, utilitzant aquesta técnica, per equips catalans o espanyols.

MATERIAL TÈCNIC

El projecte expedicionari requereix un equip personal d'esqui i alpinisme molt sofisticat, com ès: Esquis, fixacions i botes d'esqui de muntanya, bastons, "pells de foca", ganivetes, piolet, crampons, cordes, jaquetes de ploma, jaquetes i pantalons de somflex-ecran™ o similars, ulleres de gelera i indumentària d'abric en general.

Aquesta roba d'abric ha d'ésser calenta, car les temperatures solen assolir els -30º o 40-º graus centigrats; i al mateix temps lleuguera i còmoda per a facilitar els moviments de l'esquiador-alpinista.

Com a campaments per l'atac al cim s'ha previst 1 Base, 1 Base-avançat i 3 d'alçada, essent per tant necessàries vàries tendes, per als 3 darrers campaments, isotèrmiques lleugueres i resistents als forts vents de la regió.

També material de vivac general, com sacs de dormir dobles de ploma, i fundes de vivac de gorotex™ i matalassos de neopré.

La dificultat d'alguns passos ens fa preveure un miním d'equip d'escalada en gel, com poden ésser cordes i estaques, principalment.

MATERIAL MÈDIC

Serà el miním necessari per afrontar els primers auxilis, així com per a solucionar i evitar petites molèsties que poguessin patir els integrants de l'expedició. A més comptarem amb una civera de transports de ferits, així com també amb un equip individual de busca-personesdins d'allaus (Arva™).

ALIMENTACIÓ

Dins el capítol d'alimentació es dividirà en dues parts:

• Alimentació del Camp Base: que consistirà en menjar cuinat tradicionalment, per a recuperació dels components de l'equip.
• Alimentació d'alçada: ha d'aconseguir el máxim de calories, amb el miním de pès. Utilitzarem, principalment, productes liofilitzats i deshidratats, a més d'altres complements.

Com és lògic es necesitarà material de cuina per al Camp Base amb fogons de petrolí, i també material de cuina d'alçada amb fogonets de propà.

MATERIAL FOTOGRÀFIC

un dels objecius de l'expedició, es la de realitzar una pel.licula sobre l'ascenció i descens amb esquis del Pic Lenin, així com de les altres activitats que es realitzin. També es muntará un audiovisual de diapositives.

Per a portar a terme aquest projecte s'utilitzaran dues cameres de filmar normals, dues cameres d'alçada i varies cameres fotogràfiques, així com pelicules i carrets verges.

També preveiem el acondicionar les maquines fotogràfiques per tal de resistir les baixes temperatures que assolirem durants el transcurs de l'expedició.

PRESSUPOST DE L'EXPEDICIÓ

COMPONENTS DE L'EXPEDICIÓ

L'equip expedicionari serà format per vuit alpinistes amb solida experiència:

Preparació, publicat al Butlletí de l'AEM núm.19 (III epoca) Juliol-Agost 1985

ON ANEM:
Situat a la part més septentrional del Pamir, el Pic Lenin domina directament la plana de l'Alai, límit Nord d'aquest immens massís. Gràcies a aquesta posició privilegiada, és un cim que destaca de força lluny. Per això s'explica que fos el primer cim de més de 7.000 metres d'alçada que trepitjà l'home. Ja a l'any 1928 una expedició germano-soviètica hi féu la primera temptativa per la ruta més llarga: la Sud, i seguint per l'aresta Est guanyà el cim el 25 setembre.

D'aquells anys fins ara el cim ha estat visitat en moltes ocasions, exceptuant els anys de les tristes guerres. Però a partir dels anys 70 s'hi començaren a organitzar uns campaments internacionals que han elevat el nombre d'expedicions en la zona a més de 2.500, no totes amb resultats positius, ja que tot i que el perfil de la muntanya és molt suau, hem de tenir en compte l'alçària, els fortissims vents i baixes temperatures, a més de la falta de perspectiva de les distàncies, només del camp base al peu de la glacera Nord hi ha més dotze quilòmetres.

Ara fixem la mirada al vessant Nord d'aquest immens cim, i ens adonem que és un gran pendent glaciar, d'una inclinació mitjana d'uns 30-35º, emmarcada per una franja rocosa somital, i dues arestes: la de l'esquerra amb parts rocalloses s'anomena Lipkin, i la de la dreta en diuen Razdelnaïa, tota ella de neu, i que fou per on l'any 1981 assolien el cim els primers catalans.

QUÉ VOLEM FER:

El nostre grup es proposa fer quelcom innovador: assolir el cim utilitzant la tècnica de l'esquí de muntanya. Amb aquesta tècnica han assolit el cim fins ara, quatre expedicions: dues russes als anys 1968 i 1969 i dues austriaco-franceses a l'any 1974, efectuant-se l'última el primer descens de la cara Nord. Així doncs, ens posem en contacte, via correu, amb el CAF (Club Alpí Francès) i en concret amb el membre de l'expedició que féu el descens per la Cara Nord, i que molt amablement ens ha ofert els seus coneixements i consells, per al bon funcionament de l'expedició, aquest home és en Bernard Germain. Després d'aquest contacte decidim l'itinerari a seguir: Ruta Directa Cara Nord del Pic Lenin i posterior descens amb esquís (1r. intent nacional a un cim de 7.000 m. amb esquís i primera femenina mundial ?, ja que amb nosaltres ve una noia molt ferma).

COM HO FAREM:
Com que l'important és aclimatar-se bé a l'alçada, esperem un cop al Camp Base d'Acik-Tash (el prat de les cebes) a 3.600 metres; traslladar tota l'impedimenta i material, durant els primers tres o quatre dies a un Camp Base Avançat, a 4.500 metres, lloc on es gestionarà tota la vida de l'expedició, només retirant-nos a l'Acik-Tash per malaltia o mal temps. Un cop aconseguit aquest primer pas i durant els següents cinc o vuit dies ens dedicarem a fer uns transports de material fins un camp d'alçada situat a uns 5.700/6.100 metres on hi farem un dipòsit i que ens servirà com a aclimatació a l'altitud, així com per a marcar la ruta amb banderetes, les esquerdes i els seracs més perillosos.
Un cop assolida l'aclimatació i lleugeresa suficient sobre els esquís, es prepara el primer atac al cim en estil alpí, o sigui carregant cada dia tota l'impedimenta i que calculem fer el viatge en tres o quatre dies pujar i baixar esquiant.
El descens, lògicament amb esquís als peus, té les seves dificultats, així trobarem una pala somital d'uns 45º de pendent i amb plaques de gel, després una canal que ens porta del Coll Est fins la gelera de la Cara Nord, d'una inclinació de 50º. Un cop situats a la gelera efectuarem un descens ben directe fins al Camp Base Avançat, tot i tenint en compte les esquerdes i seracs que prèviament hem localitzat.
Un cop fet cim, si la sort i el bon temps ens acompanya, s'intentaran fer amb esquís diversos cims de les rodalies, tots ells de més de 6.000 metres.

COM I QUAN I ANEM:
Esperem marxar de Barcelona el proper dia 27 de juliol cap a París, on farem nit a l'aeroport i l'endemà a seguir viatge fins a Moscú. Un cop allí hi estarem un dia per a fer alguns tràmits i cap al tard, en vol nocturn, a favor del dia car anem cap a l'Est, arribarem a Osh, escala tècnica, i tot seguit fins a la República del Tadjikistan on en "còmodes" autocars i camions ens duran fins al campament internacional d'Acik-Tash. Esperem estar de tornada el dia 22 d'agost.

DE QUÈ ENS ALIMENTAREM:
Doncs bé, l'organització soviètica ens inclou un petit economat al Camp Base on se'ns subministra el menjar cru o en llauna que necessitem. Però com que aquesta gent no estan "al lloro" dels liofilitzats i deshidratats, que és el que es porta per als camps d'alçada, per causa de la seva lleugeresa i facilitat de cocció; així que els queviures dels russos els cuinarem només al Camp Base Avançat.
Com podeu suposar, és important tenir una bona varietat de cuina, cosa ben difícil, per tal de no cansar el cos menjant molt rutinàriament, ja que normalment costa prou en aquestes alçades fer només un mos.
Molt important, és beure molt de líquids, uns quatre litres diaris per persona i dia, car la sequedat de l'ambient així com la suor de l'esforç físic, faria que ens deshidratéssim en pocs dies.

COM PORTEM EL MATERIAL:
Ho podem dividir en dues parts:
A l'anar i al tornar:
- portarem cadascú un gran "petate" de lona, i apa ! tot cap a dins.
- Unes bosses molt grans de plàstic resistent que serviran per embalar els pals i esquís, tot molt ben lligat.
- A més una "petita i discreta" bossa de mà, on hi haurà tot el material més pesat i delicat. Tot això per evitar l'excés d'equipatge a 1.000 "peles" el quilo d'excés.
Penseu que el màxim permès a les Línies Aèries és d'uns 20 quilos i nosaltres en portem 35 per barba. Féu números.
Un cop allí:
- La típica motxila-armari, per l'esquí de muntanya, perquè hi capiga el material, roba d'abric i queviures, així com altres objectes imprescindibles (talla-ungles, mirall-tocador, matxet d'ossos, cinta del cabell, magnesi, "walkman", etc.).
- També farem servir per aprovisionar el Camp Base Avançat uns porters, que són uns ferros que es posen a l'esquena per anar carregat com un b..., ja m'enteneu.

COM HO PAGUEU AIXÒ?:
Ja hi hem hagut d'arribar, tot junt o per separat? amb tarja o lletres? Quant val?: La tira i una mica més.
En Whimper deia allò d'allà on hi ha una voluntat hi ha un camí, però dels calés no en parlava, així que hem anat a fer les sol·licituds de subvenció habituals i a esperar, de moment hem aconseguit el següent:

- WEINMANN: Proporciona les botes d'esquí de muntanya..
- SPORT DYR: Ens cedeix les instal·lacions per entrenar-nos.
- GENERALITAT DE CATALUNYA i FEEC: Sol·licitud de subvenció econòmica.
- CONSELL DISTRICTE SANT ANDREU: Subvenció econòmica, que ajuda.
- ESCOLA CATALANA D'ALTA MUNTANYA (ECAM): Cedeix emissors "Piep".
- PEDRA I NEU: Regal d'una civera de socors.
- TOT NEU: Regal d'unes fabuloses bosses porta-esquís.
- VIATGES L'ESTEL: Ens gestiona els avions, visats, etc..
- COCA-COLA: dona 100 banderetes per senyalització de la ruta.
- WANDER: complexos vitamínics.
- GALLINA BLANCA, NESTLÉ, LA PIARA, SANTIVERI: Ens subministren productes alimentaris.
- IMPREMTA EBA: Ens confecciona adhesius, dossiers, segells, etc..
- i més gent que ens ajuda i ens ajudarà i que va ampliant aquesta llista de col·laboradors.

Gràcies!

A més hi ha en curs dues campanyes, una d'adhesius i una altra d'unes fabuloses samarretes que faran parlar a més d'un. Esperem més ajuts d'entitats tant oficials com privades, però hi hem de posar paciència i voluntat.
I ja esta? no us costa més això?
Home! queda només la calderilla que sumat al material personal d'esquí-alpinisme puja un muntant d'uns CINC MILIONS de pessetes. Barat, oi? l'any que ve hi tornem, però abans haurem de cancel·lar els crèdits que tenim concedits per a poder-hi anar aquest any. Però això és "pecata minuta" si pensem que viurem una aventura-aventurassa i que farem el que més ens agrada:

L'ESQUI DE MUNTANYA

i perquè tots ho pugueu saber, conèixer i informar-vos, quan tornem muntarem un fastuós audiovisual al qual quedeu tots convidats des d'aquest moment. Fins aviat.

PARTICIPANTS A L'EXPEDICIÓ AL PIC LENIN AMB ESQUÍS:
Nativitat Garcia Vilanova, Joan Mallofré Gómez, Jordi Navarro Isern, Antoni Raga Corones, Martí Riera Blanc i Carles Vidosa Rodríguez.
Tots ells pertanyents a l'Agrupació Excursionista Muntanya de Sant Andreu.

Sant Andreu (Barcelona), Juliol 1985

Cronica, publicat al Butlletí de l'AEM núm.23 (III epoca) Setembre-Octubre 1986

PIC LENIN 1985: Un 7.134 metres

Vessant Nord Pic Lenin 7.134 mts (Pamir, URSS)

L' il·lusió de gairebé tots el muntanyencs és anar cada vegada més amunt. Nosaltres ens vam plantejar el Pic Lenin i, dit i fet.

Comencem pel preparatius però tot és molt complex: en principi cal demanar el permís d'ascensió al cim, cosa que obtenim al cap d'un mes i mig d'haver-lo sol·licitat. A continuació, tota la nostra tasca (a part de l'entrenament diari al gimnàs, i a la muntanya els caps de setmana) es dirigeix a la consecució del material necessari, és a dir: roba, tendes isotèrmiques, esquís, menjar liofilitzat, botes, ect.. Cal també que intentem obtenir alguna subvenció, cosa bastant difícil. Finalment hi col·laboren el Consell de Districte de Sant Andreu, i la Generalitat de Catalunya, a través de la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC).

Tota aquesta feina ens porta prop d'un any, però, per fi, va arribar el dia assenyalat, el 27 de juliol. A les 8:30 hores del vespre sortim de l'aeroport del Prat cap a París, carregats com a camàlics. Duem entre tots un quinze "petates", bosses amb sis parells d'esquís, i un gran bidó amb les coses més delicades (menjar d'alçada, piolets, etc..).
La feina va ser nostra per passar l'embarcament, ja que dúiem un sobrepès de més de 150 Kg i calia enginyar-nos per dissimular-ho, ja que cada quilo d'excés son unes mil peles. Després de molt lluitar-hi, vam aconseguir que 150 Kg es convertissin en 15 i, com que això és poc pes, no li donen importància. Això sí, en passar el control de la policia, no hi havia manera de posar-nos la mà a la butxaca, de tan embotits com anàvem. A París dormim tirats per terra a l'aeroport. L'endemà, sortim cap a Moscú i, un cop i som, la nostra sorpresa (que cada vegada s'anirà convertint més en disgust) va ser que havia arribat tot l'equipatge excepte el bidó, i com que no el trobàvem, vam haver d'omplir un full de reclamació, però totes aquestes gestions vam haver de fer-les amb una gent que només parlava el rus. Vam restar a Moscú tres dies, i el bidó no va aparèixer sinó 20 minuts abans d'agafar l'avió que havia de dur-nos a la ciutat d'Osh, al Kirguizistan.

Fins ara tot va bé. Després de tres hores de demora, degut a un terratremol a l'aeroport de destí, i de quatre hores i mitja de vol hi arribem, baixem de l'avió i... quina rebuda!. Un ram de flors per persona i un bon dinar al restaurant de l'aeroport. Aquests bons tractes "per quedar bé" prou ens desencisarien posteriorment. Després de dinar, ens van encabir amb gent d'altres expedicions (finlandesos, alemanys, francesos, italians i japonesos) en tres autobusos. Vam viatjar molta estona, i ara comprenem perquè ens van fer menjar tant. També vam entendre on s'havien inventat les "muntanyes russes": les 10 hores de trajecte fins arribar al Camp Base, vam fer-les botant contínuament, ja que es tractava de 300 Km d'una pista infernal, havent fins i tot de travessar algun riu.

Per fi arribem al Camp Base d' Acik Tash, a 3.600 m. d'alçada. És un campament ja instal·lat, on hi ha infermeria (més ens valdrà no estar malalt), lavabos (millor no tindré ganes d'anar-hi), menjadors (millor no tenir gana), i unes seixanta tendes-xalet per a tots els muntanyencs que vagin venint. A nosaltres ens n'ha tocat dues, i ens disposem a dormir, però sense sac, ja que el camió amb el material no ha arribat.

L'endemà ens aixequem i anem a esmorzar. A les vuit del matí ens donen un plat de macarrons amb beixamel, pa negre amb mantega, cogombre, tomàquet i te, i així cada dia, amb lleugeres variacions, és a dir, en comptes de macarrons podia ser sèmola, o bé, de tant en tant unes gal·letes bastant bones. En resum menjar a la carta!.

Després de tres dies al Camp Base fem els preparatius i ens disposem a marxar cap al Camp I o Camp Base Avançat, a 4.200 m., tot transportant part de la càrrega. es un camí llarg, d'uns 12 Km, que transcorre entre morrenes i la gelera. Desprès de muntar el Camp I i guardar-hi la resta del material, retornem al Camp Base per dormir-hi. L'endemà, tornem a preparar-nos i marxem altra vegada cap el Camp I, on passem la nit. Al dia següent, ens carreguem la motxilla i fem via vers el Camp II. En aquesta pujada ja es fa notar l'alçada, i en arribar als 5.000 m. l'esforç comença a ser un sacrifici i els passos són més lents. A més, duem càrregues d'uns 20/25 Kg. Els esquís els portem als peus, però sovint ens els hem de treure, ja que les esquerdes són bastant grans i estan obertes.

En aquest punt es decideix un canvi en l'itinerari previst de l'ascensió de la Cara Nord, degut a l'acumulació de neu amb risc d'allaus, i es decanta per utilitzar la via clàssica per el coll del Razdelnaia.

Al cap de sis hores arribem al Camp II a 5.300 m.. Hi deixem el material, i iniciem fabulós descens per neu primavera fins a una hora del Camp I, on descansarem un dia per reprendre energies i aprofitarem per dinar una bé (salsitxes i ous ferrats), ja que, a partir d'aquí, només podrem menjar aliments de plàstic.

Ens disposem a sortir vers el Camp II, i a deixar definitivament la cota 4.200. Llueix un sol espaterrant i ens fem un tip de posar-nos crema per no cremar-nos la pell. A poc a poc anem guanyant alçada. Per fi, arribem al Camp II, situat a 5.300 m. Aquí ja hi ha més feina; per tenir aigua s'ha de fondre la neu, i resulta lent i pesat obtenir els quatre litres necessaris per persona. L'endemà ens llevem amb intenció de sortir cap el Camp III, situat al coll de Razdelnaïa, però el temps, fins ara passable, ha empitjorat; preferim doncs, esperar una millora. No és fins al cap de quaranta-vuit hores que decidim marxar tot i fer un dia emboirat.

Si l'alçada es feia notar al Camp II, ara encara més. Després de sis hores d'ascensió, assolim el Camp III, a 6.000 m., on deixem un dipòsit de material, i retornem al Camp II. Durant el descens, el temps empitjora, i això ens fa restar un dia més en aquest Camp. Per fi marxem cap el coll, amb intenció de quedar-nos hi. El temps continua estrany però suportable. Arribats al Camp III, plantem la tenda. Fa molt de fred, ja que ens trobem en un coll, on el vent bufa de valent i la temperatura baixa fins a 20º sota zero.

De bon matí, decidim fer un cim, el Razdelnaïa Peak de 6.148 m. Resulta fàcil des d'aquest Camp, a una mitja hora de marxa. Des d'allí, els nostres companys faran el descens amb esquís fins al Camp I (1.800 m. de desnivell). Els altres ens quedem al Camp III per sortir a l'endemà cap el Camp IV. Però quina nit!. Vam passar-nos-la aguantant la tenda d'iglú, perquè el vent era tant fort que nosaltres havíem de fer de pals, ja que els de la tenda es doblegaven fins a terra. De fet, estàvem a punt de sortir volant en qualsevol moment. Aquest mal temps va durar tres dies, i això en va fer restar en el Camp III. Allí passàvem el temps somiant en pa i tomàquet, i en quin restaurant en els podríem menjar, o en quina illa del Carib ens agradaria trobar-nos.

Després de passar hores i més hores dins del sac, al quart dia ens decidim pujar al Camp IV a 6.400 m. El temps és francament dolent, però es pot suportar; carreguem, doncs els patracols, i amunt!. A partir d'aquí seguim un terreny mixt; les passes són curtes i lentes, i esbufeguem que Déu n'hi do. El vent va fent-se més fort, gairebé ens tomba, i el fred es terrible.

Trobem dos búlgars que baixen; un d'ells va molt tocat, porta una bona "pájara", i el seu company el du lligat i el va arrossegant. Continuem amunt; sabem que és l'última oportunitat que tenim, ja que estem a dia 13, i cal que el dia 15 (per ordre dels russos) estiguem al Camp Base. Així doncs, si avui dormim al Camp IV, demà podrem sortir per atacar el cim i, amb una mica de sort, tornarem al Camp Base.

Però de vegades les il·lusions volen com el vent. Les condicions empitjoren i hem de desistir. Abandonem a 6.400 m. i baixem sense parar fins al Camp II, on arribem quan gairebé ja és fosc. Hem de plantar la tenda, i això és una cosa molt feixuga, ja que tenim les mans que semblen de suro. En aquest Camp hem de restar-hi un dia sense poder-nos moure, ja que la boira és tan espessa que no es veu ni la tenda del costat. Al dia següent, tot i que el temps és fatal, hem de baixar, ja que estem a dia 14. Per tant, ens calcem els esquís, carreguem amb la motxilla i cap avall. Les esquerdes que vam trobar pujant, ara estan tapades per la neu recent dels últims dies, i hem d'anar amb molt compte en esquiar. Hi ha llocs que, quan mires enrera, t'esgarrifes. Intentem fer viratges amb neu pesada, amb les esquerdes i la motxilla de 20 kg; tot plegat molt empipador. Per fi arribem al Camp I, on passarem la nit, i demà continuarem fins al Camp Base.

Ara asseguts en una butaca i prenent-nos un refresc, ens posem a pensar en tot això de l'expedició, i ens fa molta pena que les coses no sempre surtin bé. Després de tanta preparació i sacrificis, és una llàstima que, per culpa d'una tempesta de darrera hora, s´hagin de tirar per terra tantes il·lusions. Tanmateix, ha valgut la pena, i la valoració de les vivències ha estat molt positiva.

Podria explicar-vos moltes més coses, però prefereixo que ens les pregunteu o, també, podeu veure l'audiovisual.

Nati Garcia Vilanova

Fitxa técnica

El Pic Lenin està situat a la República del Kirguistan, a l'Unió Soviètica. es el tercer cim més alt del Pamir i de l'URSS.
L'aproximació es fa amb avió de Moscú a Osh, i d'aquí, en autocar o avió (segons la meteo) a la vall d'Alai i fins al Camp Base, conegut per Acik-Tash, situat a 3.600 m. a la vessant Nord del Pic Lenin i lloc de pas per a altres expedicions de la zona. L'estada als Camps Internacionals de Muntanya (IMC) és organitzada pels soviètics i s'han d'acceptar les seves condicions per participar-hi. El preu d'aquest camps inclou les locomocions des de Moscú al Camp Base i tornada, menjar de cuina al Camp Base, instal·lacions sanitàries, dutxes, infermeria, radiotelèfons, Meteo, Cinema (en rus) i, en cas de necessitat, servei de rescat i helicòpter pesat de transport. També inclou un cupó per a menjar de l'economat (segons càlcul de dies al C.B.) i les tendes-xalet del C.B. de 3/4 persones.
Si algú està interessat en aquests Camps Internacionals, ha d'enviar un tèlex a:

Directorate of Mountaniering Camps 411287 KONKI-SU

DADES D'INTERÉS

Pic Lenin: Alçada 7.134 m.
Vessant Nord del Pamir. Via Normal o de Razdelnaia.
Itinerari glaciar, podem realitzar-lo amb estil alpí.
Dificultat mitjana, amb inclinacions d'uns 30º i un punt d'uns 50º per superar la rimaia del coll de Razdelnaia; des d'aquí, mixt per l'aresta Oest fins al cim.

ITINERARI DE L'ASCENCIÓ

La ruta d'accés a la vessant Nord del pic Lenin remunta la morrena lateral dreta (pujant) i, després, la glacera Lenin durant uns 12 Km., fins als 4.200 m., on s'instal·la el Camp I, o Base Avançat, sobre la morrena, en un lloc relativament còmode i amb aigua.

D'aquí, cal remuntar la vessant Nord de la glacera per uns pendents de 30º d'inclinació, amb grosses i marcades esquerdes, fins a la cota 5.400 m, on fent un llarg flanqueig vers la dreta, arribem a un ampli plató dessota el pic Razdelnaia, on situem el Camp II a 5.300 m. El camp és instal·lat sobre moltes esquerdes. De vagades, es pot trobar aigua a les roques del cim de la nostra dreta.

Del Camp II al Camp III l'itinerari pot variar segons els anys. Nosaltres, un cop situats sota del Pic Razdelnaïa al fons del plató., salvem la barrera de seracs per la nostra esquerra, i tornem a buscar la vertical del Coll de Razdelnaïa, situat a l'esquerra del cim. Un cop dessota, pujant per una ampla pala amb forta inclinació, arribem sota un serac i fem un flanqueig cap a la dreta per salvar la rimaia (50º), aquest any bastant tapada, i per forts pendents, guanyem el coll, on s'instal·la el Camp III a 6.000 m.

Nota: Els anys que la rimaia esta oberta i no es pot creuar s'ha de pujar per la dreta del Pic Razdelnaïa i seguir tota la carena fins l'emplaçament del Camp III.

Des d'aquí, ascendim al Pic Razdelnaïa fàcilment en mitja hora, pujant per un pendent suau fins al cim de 6.148 m. Un cop a dalt, 2 components de l'expedició, fan un descens amb esquís de més de 1.900 m. de desnivell fins el Camp I.

Del Camp III seguint l'aresta Oest i per terreny mixt, continuem la ruta Normal del Pic Lenin. Hem de remuntar un petit cim i baixar a un coll sobre la cota 6.400, on s'instal·la el Camp IV. Tota aquesta aresta està molt castigada pel forts vents.

Del Camp IV al cim cal seguir una aresta mixta molt llarga, on hi ha un bust de Lenin poc abans d'arribar al cim, molt pla.

ALÇADES i DESNIVELLS

DADES DE MATERIAL
Tot i que la nostra expedició era considerada lleugera, el pes sobrepassava l'habitual, a causa d'emprar material d'esquí, majoritàriament esquís YETI Dynastar, Fixacions FIDJI o Silvretta. Les botes ens les cedí gratuïtament la casa Weinnman. A més portàvem piolets, pales de neu PELTZ i crampons de fixació per a botes rígides.
Pel que fa a roba d'abric, empràrem roba interior GRIFONE i DAMART, pantalons de lastex amb llana i sobrepantalons de GORETEX Francital. Les jaquetes, majoritàriament de duvet dobles, així com sacs de plomes dobles i matalassos de neopré. en els dies que estiguérem a la muntanya no vàrem tenir cap problema amb el material.
En quant a l'alimentació, fem menció que les cases La Piara, Santiveri, Gallina Blanca i Wander en cedirem aliments que ajudaren a la nostra nutrició. La resta es complementava amb menjar liofilitzat (molt monòton) i sobres de Bolino (que vam haver de llençar, immenjables).

ENTITATS COL·LABORADORES
Agrupació Excursionista Muntanya (AEM)
Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC)
Escola Catalana d'Alta Muntanya (ECAM)
Generalitat de Catalunya
Consell de Districte de Sant Andreu
Sports DyR
impremta EBA
Botes d'esquí Weinnman
La Piara
Aliments Santiveri
Gallina Blanca
Wandre SAE

A tots ells agraïm des d'aquí la seva col·laboració

COMPONENTS DE L'EXPEDICIÓ
Nativitat Garcia Vilanova
Joan Mallofré Gómez
Jordi Navarro Isern
Antoni Raga Corones
Martí Riera Blanc
Carles Vidosa Rodríguez

Llista de material

Fitxa tècnica audiovisual

© Martí Riera Blanc i Nati Garcia (text), Jordi Navarro, Marti Riera i Carles Vidosa (fotos)