Feia estona que el sol
s'havia aixecat de l'horitzó, però la seva escalfor no es
notava, car després d'una nit de pluja seguia un dia núvol i
atapeït, amenaçador de tempesta.
Un grip de dones i homes (més d'una quarantena, s'atrevien a
posar els peus en les fredes aigües del riu Vero, equipats només amb uns banyadors de pell de
tigre i portant uns quants ànecs sagrats en la descoberta. No se
sap l'intenció d'aquest gent, però diuen les males llengües
que són una tribu molt estranya, per les seves anormals
activitats, dutes a terme en llocs on normalment és la natura
qui imposa la llei.
El paisatge de secà de les terres d'Osca queda
en unes llegües tallat per unes gorges profundíssimes, entre
les quals és coneguda la del Vero i que comencen al lloc conegut
per la "Surgencia de Verrala",
denominació de la font perenne que brolla de les entranyes de la
terra.
El nombrós grup s'introdueix en aquestes gorges avançant
cautelosament i descobrint els perills, que a cada pas els
amenacen. Les parets de les gorges gegantines, quasi monstruoses,
formen enormes balmes on antecessors prehistòrics hi han fet
unes pintures rupestres per a decantar els esperits al seu favor
en el moment de la caça.
Les groges cada cop es fan
més estretes i angostes fins al punt que els obliga a
capbussar-se en les gèlides i profundes aigües color maragda.
El corrent els arrossega i les parets tan pròximes els angoixa,
però l'adrenalina dels cossos joves hi circula i els fa sortir
ràpidament del malpas. Com impulsats per una voluntat
desconeguda, segueixen, a despit d'altres tribus que reculen o es
queden enrera, espantades per una naturalesa indòmita.
Les parets abans desplomades ara s'ajunten en el cel fins a
formar un vertader túnel per on hi circula l'aigua. Ah! però no
penseu que això els desanimà, sinó que, amb els peus pel fang,
les roques polides i l'aigua gelada i sense l'ajut ni d'una
trista torxa, travessen els temibles "Oscuros".
Continuen caminant pel llit del riu evitant els escurçons, els
tigres, els ànecs salvatges i les terribles granotes que neden
sossegadament davant nostre, com si ens volguessin indicar el
camí a un parany desconegut. Per sort encara no s'han topat amb
el ferotge dinosauri que habita en aquesta regió.
En una bauma on hi ha les
restes de tribus anteriors, s'aplega tot el grup i després
d'intentar encendre foc amb uns troncs, es decideixen a menjar
quelcom de fruits naturals i carn seca. El fred fa estralls; i
així com moguts per forces desconegudes del destí tremolen, uns
enganxats als altres, de fred.
Pugen per tarteres enfangades i per herbes ermes i salvatges, no
carnívores; la tempesta ja anunciada descarrega sobre la corrua
d'homo-sapiens que desguarids només poden fer que aguantar
l'embat del ruixat. Llamps i trons desfermats pel Gran Esperit
els assenyalen la irritació d'aquest per haver-se atrevit a
endinsar-se en les terres prohibides a la civilització. Es
senten despullats i desemparats, i humilment caminen endavant
només per por de tornar enrera. En un moment donat, el que
sembla el bruixot, entona una cançó, segurament ritual. Però
tots coneixem l'eficiència i responsabilitat d'aquest bruixots i
el sol, primer tímidament i després amb més força, travessa
el sostre de núvols i toca la terra humida i castigada. Els
súbdits d'aquesta tribu, tan tossuda, semblen reviure i les
pells de gallina van desapareixent. Es tomben sobre les roques i
prenen el sol amb alegria contagiosa. La sang calenta torna a
circular amb més força per les venes i la marxa esdevé més
lleugera dintre del cansament a què seran sotmesos aquests
primitius cossos mal vestits i alimentats amb deficiència.
Per l'últim i com si pressentissin el final d'aquesta salvatge i crua peregrinació, es llancen de dalts de pedestals de roca als angostos corredors plens d'aigua. Per fi i per dessota d'un immens desplom que amenaça caure a sobre d'ells i del riu, veuen una construcció bastida en temps dels romans i conegut per "Puente de Villacantal". Fins allí arriben exhaust i trepitjant un pam de fang.
En aquell indret trobem un
tipus tot estrany, car va vestit amb pantalons texans, camisa,
bambes i un paraigua, ell ens indica que la "Colegiata
de Alquezar" es troba a mitja hora de marxa rostoll
amunt i que allí trobarem els nostres carruatges, roba seca i un
bar; i amb el "cassette" a "tope" anirem a la
fonda a menjar un plat calent.
A les postres, i quan prenem el cafetó podrem oblidar el
malament que ho devien passar els nostres avantpassats, amics del
Cromanyó, quan intentaren efectuar aquest descens de les gorges
sense tenir els beneficis de la "civilització" a
l'altre costat d'aquestes.
Això ocorregué un cinc de juliol de 1983 de l'era cristiana.
Nota: Sembla ésser que la nit abans s'encengueren
fogueres i es feren danses i cançons rituals, així com
s'oferiren sacrificis de carn i pebrot a la brasa en honor dels
bons esperits, tot ben acompanyat amb primitius licors de la
terra.
© Martí
Riera Blanc (text i fotos)