Una Activitat més
Era un dijous del
mes de juliol, i em trobava al local de l'Agrupació esperant un
xicot. El cas és que aquest noi em tenia que confirmar si
m'acompanyaria en les meves vacances d'estiu pels Pirineus. Em
sentia nerviós i inquiet perquè ja anteriorment m'havien fallat
dos companys, i pressentia el que passaria amb el tercer.
Per fi va arribar la persona que esperava i al cap d'un quart
d'hora es despedía de mi, amb el No als llavis, i amb ell els
meus projectes i il·lusions. I ara que havia de fer ?; a deu
dies de les vacances, podria trobar un altre company ?; el cas
és que ho veia molt negre i la decisió havia d'ésser ràpida.
Per aquells dies acabava de llegir alguns llibres de famosos
muntanyencs, en que explicaven les seves activitats en solitari i
això potser fou la causa per la qual em decidí d'anar sense
company durant les vacances. Es clar que no intentava ni fer
escalada, ni pujar un 8.000 mts. en solitari, sinó que tot es
reduïa a una travessada Pirenaica, no exempta del seu risc i
perill, però portant les precaucions necessàries, ajustant
l'horari, i l'itinerari als colls, evitant d'aquesta forma els
perills d'una ascensió al cim. També fitxant-me una norma de
treball (com fou el de recollir mostres d'aigua i plàncton dels
llacs, per a un treball de l'Universitat de Barcelona i Icona)
per tal d'obligar-me a portar a terme l'activitat prevista.
Tot i que aquest panorama, encara em preocupava el meu
desenvolupament a l'alta muntanya, car jo no hi tenia gaire
experiència en aquest terreny, però pensava suplir-la amb molta
voluntat.
Així un deu de juliol em vaig trobar a l'autocar de línia que
em portava a la Pobla de Segur, escala en el meu trajecte. Durant
el camí penso en com acabarà tot això de les i com tindré que
afrontar moments tensos, emocionalment, en qüestió a la
solitud, i potser alguna situació perillosa; sense adonar-me
vaig arribar, sobre el migdia, a la Pobla. Parada i fonda;
després de dinar i prendre el cafeto, vaig donar un tomb pel
poble, del qual sempre m'ha estranyat el seu horari de vida. En
la parada de l'automnibus, que em traslladarà a la Central de
Cabdella, vaig trobar-me un xicot que anava a pescar als llacs
amb el seu pare, però no em podia acompanyar car s'estaria a la
vall un parell de dies.
L'autocar seguia, per l'estreta carretera, amb lentitud i
entretenint-se a les rústiques poblacions, d'aquesta verda vall,
per a deixar o recollir encàrrecs dels veïns.
Per fi amb les ultimes clarors del dia arribo a les
instal·lacions de la Central elèctrica de Cabdella. Sense
perdre mes temps agafo el meu "motxilometre" i
m'encamino per la pista cap el refugi de la Colomina on tinc
l'intencio de pernoctar. Arribo a la mina de carbó on s'acaba la
pista i, ja fosquejant, m'enfilo per la Canal Pigoló on a mitja
costa em trobo amb un ramat d'ovelles i el seu corresponent
pastor, amb el qual creuo unes paraules sobre el temps,
naturalment !. De seguida començo a notar el pes de la motxilla
que porto carregada a "tope" segueixo i al cap d'uns
tres-cents cinquanta metres de fort pendent arribo a l'alçada de
la via del carrilet de servei de les instal·lacions de l'Estany
Gento, em paro en una font que hi ha al costat de la via i prenc
uns glops d'aigua, aprofito per a treure la llanterna ja que es
negra nit. Segueixo els rails travessant mes d'un túnel fosc on
la meva moral es comença a debilitar, però continuo i per fi
arribo a les instal·lacions de la E.E.C. a l'estany Gento, truco
a la porta de l'antic hostal, m'obren, i els demano lloc per a
passar la nit, al que em responen que l'edifici es propietat de
l'empresa elèctrica i no volen que hi dormin estranys a l'obra.
Així em tinc que espavilar per el meu compte i m'instal·lo el
bivac sota d'una taula de fusta, al cap d'una estona ve un xicot,
que ja havia vist abans, i em porta un parell de mantes, no es
que em facin falta ja que porto un bon sac de ploma, però sempre
son benvingudes i desprès de fer petar un xic la xerrada,
m'endinso dins el sac i espero el son veien les estrelles i
escoltant el vent i la remor dels torrents.
Amb les primeres clarors del dia em desperto, són les sis del
matí i ja se sent moviment a la casa de la presa. M'aixeco i
menjo uns ganyips, plego la parada i retorno les mantes al xicot
que me les deixa, i astorat veig com l'encarregat li engega una
broca per haver-me-les deixat sense el seu consentiment. Desprès
d'aquest breu incident travesso la presa i agafo el camí del
refugi. A mitja pujada veig com cauen unes pedrotes molt prop
meu, engego un crit i em responen unes veus; són els
treballadors de la presa que estan arrencant uns rocs i
tirant-los costa avall; em deixen passar i continuo el meu camí.
Segueixo una forta pendent fins a trobar-me dins un caos de
granit, per avançar em veig obligat a saltar per sobre els rocs
cap un lloc on em sembla que es troba el refugi, i fins que no hi
soc ben a prop no el localitzo car esta com mimetitzat amb el
terreny. Per fi arribo al refugi Colomina, al costat del llac que
li dona el nom. Es fet de fusta i té dos pisos, és molt bonic
però es nota molt deixat.
Tinc l'esperança de trobar-hi gent, però en entrar es desvaeix
aquest pensament, obro la finestra i veig una cambra amb la
plataforma de taulons on dormiré. Continuo visitant el refugi i
comprovo com en alguns racons i sobre les taules de fusta
s'acumulen les deixalles; per pujar al pis es passa per una
derruïda cuina i un traster gran i ple de neu glaçada, pujo uns
graons de fusta on dalt hi ha una porta tancada que dona al pis
superior.
Com encara es d'hora agafo els estris més indispensables i
vorejo el llac per l'esquerra cap el torrent que baixa de
l'estany Colomina de Dalt, abans de deixar el camí marcat em
creuo amb dos treballadors de la presa que estant travessant una
pala de neu fent servir com a piolet un gran tros de branca,
bescanviem algunes paraules i ens despedim. Per pujar a l'estany
s'han d'enfilar per un caos de granit i en qüestió d'un quart
d'hora m'hi arribo.
Aquí començo la feina de prendre mostres i quan tinc el cul del
colador ple de plàncton el traspasso a un tubet amb aigua del
llac i formol, anoto les dades i després de reposar un xic pujo
cap l'Estany Vidal, al deixar el llac per uns deu metres més
amunt en el caos es distingeixen uns peixos dins les
cristal·lines aigües, aprofito per a triar-los una fotografia.
Ataco un fort pendent que per fi em porta a l'Estany Vidal on hi
prenc més mostres de plàncton i em jec a descansar i ha prendre
el sol.
Aquests moments de descans em donen peu a preguntar-me el perquè
he tingut que començar aquesta travessada en solitari, jo crec
que em servirà per sentir noves experiències i posar a prova la
meva capacitat per desenvolupar-me sol en aquest terreny agresta
i per l'altra banda em reforçarà el meu esperit, car el veure
com sol puc sortir-ne endavant i reaccionar amb lògica segons
els obstacles que trobaré en el meu recorregut, sense menysprear
al que en algun moment puc arriscar-me més del compte i tingui
que fer recorreguts més o menys compromesos.
Es fa tard i encara tinc que baixar cap el oest per arribar fins
a l'Estany Tort, segons el mapa tinc un collet però en baixar
les passo magres car es un tarteram molt dret i haig d'anar
saltant de roc en roc amb curtes esllavissades de terra i pedres
que fa que la terra que tinc sota els peus estigui sempre en
moviment amb direcció a les negres aigües del llac al qual vull
arribar i que per fi ho aconsegueixo. Dono un tomb per les vores
del llac, que estan plenes de runes de l'empresa elèctrica,
restes de la via del carrilet, cables, etc.. Tot en un estat
deplorable, i pensar que en el Parc de Sant Maurici també hi ha
presses ben lletges, com volem que estiguí el que no és Parc
Nacional.
Per fi trobo quelcom que sembla un corriol en mig del mar de
pedres que porta el meu mateix camí, però es perd en bastant
moments i en altres esta tapat per grans clapes de neu que encara
aguanten les calors del juliol.
Ben entrada la tarda arribo al refugi i disposo els estris per a
fer un bon àpat, però vet aquí que totes les deixalles que hi
han acumulades en fan fàstic. Així que aprofitant que hi ha una
escombra, em poso mans a la feina i neteixo tota la planta baixa;
més tard, en treure les escombraries al clot de les deixalles,
veig un munt de gent que puja per el mar de rocam cap ací, a
veure si ara m'embrutaran tot el que neteixat !. Al cap d'una
estona ja els tinc a la porta del refugi i els hi pregunto que
d'on venen, al que em responen que pugen del Campament del
Flamisell i estan realitzant la travessada Cabdella-Boí.
Els hi dic que si con molts tindran que dormir en el pis de dalt,
el Monitor em contesta que son una quarantena, però conten amb
que jo tinc la clau de la part tancada, segons els hi ha dit
l'encarregat de la presa. Els hi contesto que jo no tinc la clau.
Pugem al pis de dalt per a comprovar si es oberta la porta,
l'empenyem i s'obre, car el pany esta rebentat. I l'espectacle
que descobrim no es gaire acollidor doncs les lliteres estan
atravesades i desordenades, els matalassos i coixins trencats i
bruts i ,com no, tot ple de deixalles.
Ens posem d'acord tots i junts netegem i arreglem, dintre el
possible, el pis per a poder-hi pernoctar, part dels que som al
refugi haurem de dormir per terra car no hi ha suficient lloc per
a tots.
Per fi després de acabar la feina puc preparar-me i menjar un
dinar-sopar, acompanyant la vetllada amb cançons i compartint
l'amistat de la gent que es trobà en aquest refugi aïllat i
solitari.
Abans de dormir-me penso en el trajecte que portaré a terme
l'endemà i en com serà el terreny, si trobaré molta neu, o
quin dia farà, són aquestes qüestions que poden ésser
supèrflues en la vida de la ciutat però que aquí a dos mil
metres d'alçada prenen un valor molt important.
L'endemà la colla que havia dormit al refugi, marxa cap els
llacs on vaig estar ahir per arribar al coll dels Gavatxos i
passar al Parc d'Aigües Tortes, i jo amb els meus bartols
encamino les passes vers l'estany Frescau. En arribar-hi prenc
mostres d'aigua i plàncton i mentre feinejo, observo com la
continuació del camí es per l'esquerra meva on hi ha una dreta
pala de neu dura que va a parar a les fosques aigües. Bé, però
no hi ha més remei que tirar endavant, afermo el piolet a la mà
i progresso fent graons a puntades de peu, només tinc un parell
de centímetres per a posar la punta de la bota i així, en
equilibri, em dono compte de la situació tan delicada per la que
estic passant, car un moviment en fals em portaria una relliscada
cap a les negres i fredes aigües de l'estany Frescau i tal com
vaig carregat m'enfonsaria ràpidament. Per això enllesteixo el
pas i passo un bon tràngol, fins el moment en que en trec els
fàstics de sobre i torno agafar confiança. Sortit d'aquest tram
anterior, em dirigeixo cap l'estany següent on recullo més
mostres de plàncton.
Estany Frescau
Reemprenc el camí per uns
aiguamolls bastant emprenyadors, car que en alguns moments
m'enfonso en el aiguabarreig de fang i herba fins a mitja bota i
fa que em costi sortir d'aquest lloc. Després em trobo que
pràcticament m'haig d'enfilar a un collet per un pendent d'herba
i rocam, en el que hi ha trams que arriba a una inclinació
superior als quaranta-cinc graus que fan que actuí amb
precaució i utilitzí el piolet-ancora per a tindré un punt
segur on agafar-me.
Finalment arribo al collet i puc veure el llac Saburo i el proper
coll de Saburo, on em dirigeixo. Estic a uns cent-cinquanta
metres per sobre el llac de Saburo, per tant deixo la motxilla,
agafo els estris indispensables per a recollir mostres i em deixo
relliscar per la pala de neu amb tècnica del piolet-escombra,
encara no he recorregut uns vint metres quan m'adono de que hi ha
un grup de gent per sota meu, freno i els crido, però sembla que
no em senten, continuo baixant i torno a cridar-los, aquest cop
si que em senten perquè giren els caps però tot seguit
segueixen el seu camí sense aturar-se. Jo em quedo parat doncs
no entenc aquesta actitud d'uns muntanyencs. De totes maneres no
m'hi penso més i acabo de baixar fins el llac on prenc les
mostres de plàncton. Acabo la feina i recupero el desnivell
perdut, recullo la motxilla ; ara tinc que arribar al coll de
Saburo flanquejant tarteres de blocs inestables amb neu, després
em trobo a la canal que puja al coll i que guanyo ràpidament.
Allí s'obre el panorama des d'on puc contemplar tota la vall del
riu Peguera i al fons els primers tres mil del Pirineus Oriental
i entre ells destaca ben nevat la Pica d'Estats, em quedo estirat
reposant i menjant alguns ganyips i fruita.
Sento un ronroneix i descobreixo un helicòpter que fa unes
passades per sobre la cresta del Mainera, també puc contemplar
el vol d'una àguila.
Com s'està de be a les altures, en aquest coll pas dels vents i
les remors ; els homes amb les seves inquietuds, sense carreters
ni camins marcats, sinó que solament amb l'intuició i la bona
orientació dels qui s'hi aventuren a passar.
Port de Saburo
Però haig de continuar i ho
faig per un llom que segons el plànol va cap l'Estany Negre, tot
el camí es converteix un trencaones colossal de granit i el
sender que tortuosament intenta progressar es perd en molt trams
i fa que tingui que consultar el mapa en molt moments. En un
d'aquest em dono compte que he anat tirant massa a la dreta,
començo a baixar unes terrasses de roca, recobertes en gran part
de neu ; el terreny es va fent cada cop més dret i dificultós,
fins a trobar-me penjat sobre l'Estany Negre sense poder anar
amunt ni avall.
Anant sol el enfrontar-se amb un perill significa que en cas
d'accident el rescat es nul car la localització és impossible
al no estar controlat i així una cama trencada pot ésser una
agonia de dies. Però no és qüestió de quedar-me a viure, en
aquesta cornisa, trec el previsor cordino de vint metres poso una
baga en un roc i faig un rapel amb tècnica de "S" fins
en una canaleta on immediatament quedo xop de l'aigua que s'hi
escola. Torno a muntar un altre rapel per la canaleta fins un
punt en que la verticalitat perd força i puc baixar fent una
espècie de "ramonage" i desgrimpant fins el pla del
llac ; desprès d'aquest tràngol miro el mapa que m' indica que
haig de continuar vorejant el llac per la seva esquerra arran de
l'aigua, bé cap allí hi vaig però en arribar no trobo pas
senyals de camí, torno a mirar el mapa i em sembla que vaig bé
però de camí res de res.
Prossegueixo saltant per immensos blocs de granit penjats entre
cingleres i aigua, per fi surto d'aquest lloc d'espant. He tardat
una per fer uns tres-cents metres de distància, però no
s'acaben aquí les calamitats doncs uns metres més enllà em
veig obligat atravessar una forta torrentada d'aigua que no
estava senyalada al mapa, ja comença a ésser normal. Quan estic
al bell mig de la torrentada haig de reconèixer que no puc
passar ja que el corrent es massa fort i el risc a que
m'arrossegui es gran, així doncs reculo fins a la vorera i
remunto per la seva esquerra al cim per a trobar un pas factible,
vaja que té que ser-hi per nassos, i es clar que hi era !, doncs
l'aigua de la torrentada sortia d'un túnel artificial que no
constava al mapa, coses de la Cía. elèctrica. Així doncs,
acabo de pujar el turó i trobo el bon camí que es torna a
despenjar per l'aresta al peu de la presa, i ací passo comptes
amb el mapa que tants maldecaps m'ha donat.
Estany Negre
Com a consell i per experiència
mireu la data d'impressió del mapa que heu de fer servir, doncs
així no us de vindran sorpresa certs tipus d'errors.
Segueixo per un camí ben fressat i en un dels revolts m'apareix
als ulls el refugi de pedra J.Mª Blanch, hi surt fum per la
xemeneia (o sigui que hi ha gent). Obro la porta i entro, a dins
es més fosc i no distingeixo només que la silueta d'una parella
sentada a taula, un senyor gran acompanyat d'un noi i en un altre
racó un "avi" amb una canya de pescar.
Dono les bones tardes i em disposo a engolir una sopa,
ràpidament preparada, per dinar ; vaja el que crec que serà el
meu dinar, però el xicot de la taula em pregunta :
Em vaig quedar amb la cullera a
mig camí del plat i la boca. Així resultà que s'havia parat el
rellotge i el meu cervell, car concentrat en la complicada marxa
cap el refugi havia perdut la noció del temps. En aquest moment
varen marxar l'avi" i el noi amb el seu pare segons em van
explicar.
Acabo de consumir el meu dinar-sopar i tot seguit fem petar la
xerrada ; d'entre altres coses m'assabento que el grup de gent
amb la que m'he creuat a l'Estany de Saburo, eren francesos,
així m'explico com no em feren gaire cas del que els hi cridava.
També m'expliquen que ells són els encarregats del refugi, i jo
per la meva part els hi explico la meva petita odissea, i que en
el fons dono per acabada. I amb tot quedem en Jaume, la Carme i
jo (que així es diuen els encarregats), que l'endemà sortirem
per a fer la Cresta de l'Avió. M'enfilo a la llitera i em quedo
dormit com una soca, car estava rebentat de la fatigosa jornada.
Desperto sobre les vuit del matí i em vesteixo tot seguit, surto
ràpidament del refugi per avisar en Jaume i la Carme, que dormen
al refugi lliure adossat a l'edifici. Ells també s'han dormit.
De totes maneres decidim sortir vers l'últim cim de la cresta de
l'Avió i al mateix temps cim culminant d'aquesta ; es tracta del
Muntanyó (2.774 m.), un cim molt bonic i ferm, des de l'estany
Negre destaca la seva silueta sobre les tranquil·les aigües.
La via d'ascensió que farem servir es la Michard-Rispal de la
cara Nord de graduació Poc Difícil (PD), voregem pel rocam de
l'esquerra del llac, saltant de roc en roc i arribant al peu de
la canal que baixa de l'esquerra del cim, ens encordem i enfilem
ràpidament el dret pendent de neu. Aviat quedem a l'ombra de les
parets de la canal en la seva part mitja i que son els trams més
drets de l'ascensió, s'acaba la neu i ens enfilem a la roca per
la dreta arribant a un collet en la carena del cim, d'ací amb
una curta grimpada pel trencaones de granit, i sense encordar,
arribem al cim, tot just quatre rocs formen la cúspide. Des
d'aquí dominem amb la vista el Montseny de Pallars, Peguera,
Monestero i al fons la Pica d'Estats.
Cim del Muntanyo
La vessant Sud, tret de la
piràmide de roca, és fa molt planera amb verds prats i ocres i
llacs d'aigües blaves i verdoses com esquitxant el paisatge amb
els seus colors.
I som dalt del cim, l'objectiu pel que passem ànsies i
esforços, i la recompensa, ens omple de joia, la simplesa de la
feina ben feta i els ulls ens complauen i descansen veient el
panorama que s'obre davant nostre. Em sembla important dir el que
s'ha dit sempre sobre el motiu que ens fa pujar i escalar
muntanyes baixes, mitges, altes o altíssimes, no és palpable
materialment, però la convivència amb els companys, l'amistat
espontània són valors prou importants com per portar a terme
les nostres activitats i excursions. També voldrem saber quina
recompensa tenim en arribar al cim, però no es principalment el
paisatge, sinó que en arribar al cim es el punt i seguit d'una
vivència essent el punt culminant el vèncer el cim per els
mitjans propis (Vèncer si la muntanya ens deixa).
Canal Michard-Rispall
La companyia d'en Jaume i la
Carme que ni fa vint-i-quatre hores que ens coneixem i ara estem
lligats pel senzill fil de l'amistat muntanyenca de cort obert i
esperit sa, es també una recompensa i una ajuda d'una força
moral indescriptible i que fa moure els excursionistes d'arreu
lligats per aquest vincul tan senzill i noble.
I el dia segueix, i encara que els minuts, o potser segons,
passats al cim quedaran al meu cervell, em de prosseguir i ho fem
per la carena que em ascendit i passats un tros enllà de la
canal que em utilitzat per a pujar, baixem per les tarteres del
coll que formen el Muntanyó i la Pala Sudorn.
I per fi arribem al refugi on celebrem l'excursió i el meu vint
aniversari ; farem un dinar d'aquells que fan historia
(particular, es clar) que ja era insuperable, amb gust
d'ascensió i de cansancí i gana. I tot seguit prenem una
merescuda becaina estirats a l'herba.
Tartera Pala Sudorn
La xerrada a la vora la llar de
foc no podia faltar al vespre i abans d'anar a dormir, parlem de
la vida dels guardes de refugi, dels avantatges i inconvenients,
de las possibilitats de la zona en matèria de muntanya, de la
gent, de la muntanya, i com no, de nosaltres i les nostres
aspiracions.
L'endemà es dia de marxa, faig l'equipatge. M'acompanya en el
viatge la Carme que també torna a Barcelona.
Tot seguit un jeep en baixa "còmodament" per una pista
infernal, en uns minuts al encreuament de la carretera general on
ens recollirà l'autocar de linear direcció cap a la Gran
Ciutat.
El que esdevingué a partir d'ací, es ja historia :
Entrar a l'Universitat per entregar les mostres de plàncton, tal
i com baixàvem de l'autocar. El conserge es queda bocabadat.
L'important es l'experiència viscuda allà dalt el Pirineus, en
el que hi vaig arribar desmoralitzat, ple de dubtes sobre la
prova a que m'enfrontava, i els resultats obtinguts a la meva
vista, que em demostren que una persona pot tirar endavant el que
vulgui, només i cal posar voluntat i esforç (no es cap cosa
nova, el que dic, oi ?).
T'ho has de demostrar a tu mateix el que pots arribar a fer, a
forçar la marxa de la vida i enfrontar-te a situacions anormals
per veure com respons tu mateix i això, al meu parer, es
enriquidor al màxim.
Les vivències que he tingut i les sensacions percebudes em
queden gravades al meu cervell anys i anys i fan que el retorn a
la "civilització" estigui amb la mirada perduda cap
els records encara frescos de la travessada i ascensió.
No és necessari que tothom tingui que portar al límit les seves
aptituds, però potser si que es bo forçar-les de tan en tan per
a no "rovellar-se".
La conclusió, la idea que trec d'aquesta meva, personal i
intransferible vivència és que val la pena viure, i viure
l'amistat, i en el meu cas l'amistat amb els muntanyencs d'arreu,
i amb la muntanya.
Per tan espero trobar-vos i recorre amb vosaltres els camins de
la muntanya que son els camins de la vida.
Per en Martí
Riera Blanc
Soci nº 2.076 de l'A.E.M.
Leganés, 28 de Maig de 1980
©
Martí Riera Blanc (text i fotos)